|
Resum històric
La història de Sant Boi
Ja a la prehistòria hi va haver
una comunitat d'habitants a Sant Boi. Així semblen
indicar-ho els descobriments de restes arqueològiques
d'origen ibèric, datades entre els segles VI-I aC; de
restes romanes dels segles I-V dC, entre les quals
destaquen unes termes romanes; i també de restes
preromàniques. Malgrat que no existeixen vestigis, a la
toponímia hi ha testimonis sobre la presència musulmana,
que fou breu: la població va dir-se, dels segles VII al
XII, Alcalà, que en àrab vol dir "castell", a causa que
Sant Boi era un punt estratègic per dominar el delta,
travessar el riu i protegir el creuament de camins on
s'assentava.
Sant Boi, inicialment amb el nom d'Alcalà, que pertanyia en iniciar-se la
conquesta al terme del castell d'Eramprunyà, passà el
966 a la baronia de Cervelló, però aviat s'incorporà al
patrimoni de la seu de Barcelona, on seguí fins al s XV.
El 1238 Guillem de la Cera era senyor del castell de
Sant Boi; en foren també senyors els Marc, els Rosanes,
els Torrelles, que esdevingueren titulars de la baronia
de Sant Boi, però a més d'aquesta jurisdicció (dita de
l'Alou) existien dins la vila les de la Pobla Arlovina
(que des de mitjan s XV pertanyia a les monges de
Valldonzella) i la del Reial (del rei).
Per iniciativa reial, el Consell de Cent barceloní
projectà al s XIII la construcció d'un pont damunt el
Llobregat (acabat el 1303); això i la creació, després,
de la barca de Sant Boi, que facilitava la comunicació
de Barcelona amb les terres de ponent en les llargues
èpoques en què el pont era intransitable per l'acció de
les riuades, convertí la població en un important centre
comercial, i s'hi crearen hostals, carnisseries, s'hi
anaren desenvolupant activitats, com la confecció de
teles de lli, d'espardenyes, i el comerç agrícola i
ramader (els dissabtes s'hi celebrava un concorregut
mercat setmanal, a la plaça de l'Alou).
En construir-se, a la fi del s XVIII, el pont de Molins de Rei, el
principal tràfic es derivà cap a aquell nou pas. Després
de molts d'anys de mantenir-se enderrocat el pont de
Sant Boi, el 1864 Lluís Castells i Comas el féu
reconstruir.
El nucli antic de la població era format pel barri de
Sant Pere, amb l'ermita del mateix nom, esmentada ja el
1004 i que desaparegué definitivament el 1837 en
emmurallar la vila amb motiu de la primera guerra
Carlina, i la Pobla Arlovina, que es començà a formar al
s XI. El terme constava, a més de la quadra de Benviure
(o Bari), amb el castell del mateix nom (avui en estat
semiruïnós), de les del Llor, de la Torre Salvana i del
Fonollar. Dins el terme hom ha trobat restes ibèriques
(moneda, ceràmica) i romanes (les termes romanes,
situades a la confluència del carrer de l'Hospital i
l'avinguda de Maria Girona, són en estat ruïnós).
 Hom
ha defensat la tesi que la ciutat romana de Subur fou
localitzada en l'actual emplaçament de Sant Boi i no a
Sitges.
A l'edat mitjana la població es va establir en dos
nuclis: la Sagrera, situada al turó del castell i
configurada al voltant de l'església, i la Pobla
Arlovina, més al nord, sobre el carrer Major. Aquesta és
l'estructura base del nucli antic que ha configurat el
centre de la població fins a arribar al segle XX.
Durant els segles XVI, XVII i XVIII es construeix un bon
nombre de masies, tant al nucli urbà com al camp,
s'instal·la un dels primers convents que els monjos
caputxins van fundar i s'edifica la nova església
parroquial (1710-1752) que actualment és un dels
principals signes d'identitat, d'estil barroc, però amb
una simplicitat neoclàssica .
A l'últim quart del segle XIX, la població, fins aleshores concentrada als
voltants del turó del castell i el riu, inicia un
eixamplament; en aquells moments hi havia uns tres mil
habitants. A partir de 1875 s'amplia el nucli urbà sobre
el camí de Sant Climent i el 1905 s'aprova el primer
gran projecte de planificació urbana local.
Cap al 1900 era el municipi més habitat de la comarca: ja passava dels
cinc mil habitants. Aleshores la població era
essencialment agrícola. La primera indústria important
data de l'any 1917, quan es va iniciar la construcció
del clavegueram i la pavimentació dels carrers. Abans de
la guerra civil ja hi havia 10.000 habitants.
El 1921 s'hi formà el primer equip de rugbi de l'estat espanyol (la Unió
Esportiva Santboiana); el santboià Baldiri Aleu i Torres
en fou l'introductor.
El final de la guerra va representar l'acabament de les institucions
democràtiques: la inversió privada no va tenir
vigilància de cap tipus i es van generar formes de
creixement urbà basades en l'especulació i el benefici
privat que van configurar un territori desvertebrat i
carent de serveis. El 1940 la població tenia 10.000
habitants, el 1960 ja arribava als 20.000; el 1970, als
50.000 i el 1975, als 65.000.
En aquest període es van construir grans barris als afores destinats a la
immigració -Casablanca, Camps Blancs i Ciutat
Cooperativa- que no responen a una idea global de ciutat
i que s'assenten sobre el territori separats entre ells
i del centre. Aquests nuclis es desenvolupen en altura i
sobre una interpretació especulativa: sense urbanitzar
els espais lliures, sense serveis, sense adequar-se a la
topografia, etc.
Al mateix temps, es va produir un creixement des del centre històric en
direcció als nous barris seguint els plans
d'eixamplament traçats, però també es va ocupar la
muntanya amb parcel·lacions per a habitatges
unifamiliars que es van vendre sense una urbanització
prèvia.
L'evolució dels últims anys
Durant els anys 60 i 70 es produeixen els grans moviments migratoris.
L'any 1960 la població de Sant Boi només arribava als
20.000 habitants. En els últims anys el nombre de
residents s'ha estabilitzat al voltant dels 80.456.
El 1976 s'hi celebrà el primer acte públic autoritzat des del 1939
commemorant la festa de l'Onze de Setembre, amb motiu
d'ésser enterrat en aquesta localitat el darrer
conseller en cap de Barcelona, Rafael Casanova.
L'any 1982 fou erigit cap del partit judicial, del qual
depenen els jutjats de Gavà, Viladecans, Castelldefels i
Begues.
Durant aquest temps s'han construït nous sectors d'habitatges (riera
Gasulla, la bòbila de Can Miquel, Mas Pollastres,
Torrelavila, etc) dissenyats amb l'objectiu de vertebrar
la ciutat, cosir la trama urbana i introduir un concepte
de reequilibri territorial. La principal característica
dels nous sectors és la gran quantitat de zones verdes
existents i l'important nombre d'espais reservats a
serveis i equipaments.
Tot aquest creixement ha possiblitat, i alhora ha demanat, nous i millors
espais de reunió, lectura, esbarjo, treball i esportius.
Juntament amb la quantitat també ha crescut la qualitat
i ara a Sant Boi disposem, entre molts altres
equipaments, de biblioteques, casals de barri,
equipaments com Can Massallera o l'Olivera, i parcs com
el de la Muntanyeta, actual eix lúdic i social de Sant
Boi.
Aquesta evolució també s'ha fet palesa en el moviment associatiu, amb més
de tres-centes entitats, i en la creació de noves
ofertes lúdiques i culturals. Un exemple paradigmàtic és
el Festival Altaveu, que ha complert la desena edició i
que dóna color a una data com l'Onze de Setembre.
El 1976, a l'inici del procés de transició cap a la democràcia, es va
aprovar el Pla general metropolità, que afectava la
ciutat de Barcelona i 26 municipis del voltant, entre
els quals, Sant Boi. Aquest Pla reduïa l'altura
edificatòria, frenava l'especulació i establia reserves
per a infraestructures diverses: parcs, jardins,
equipaments, etc. S'iniciava un procés de vertebració i
d'humanització de la ciutat. |
