El concepte de "li flâneur" m'ha atret des de sempre.
Si no recordo malament, la primera vegada que es parla d'ell és en un
comentari que fa Baudelaire d'un conte d'Edgar Allan Poe, "El hombre en
la multitud". I el "flâneur" no és més que això, l'urbanita que passeja
per la ciutat i es va detenint sense cap intenció concreta.
En aquest fotobloc, jo, Ricardo Caballero (Sant Boi de Llob., 1952) em
poso les sabates del flâneur: d'un rodamón de la mirada que recorre Sant
Boi amb la seva càmera, per veure's sorprès per la ciutat.
El flâneur és el que camina sense plans per carrers, avingudes i
passatges, per perdre's. El que es desplaça sense intencions
d'aprofitament del temps, sense especulacions. Aquell que és fora de
tota economia, de tota planificació, de tot sistema. El que, de
tant en tant,
en aquest recorregut incert i sense direcció precisa, es troba amb una
cosa que el sorprèn, magnífica o insignificant, no importa.
Aquesta, segons Baudelaire, era la manera més precisa de definir la
percepció, entre despreocupada, capritxosa i imaginativa, de l'artista
modern el segle XIX.
Aquesta és també la idea de "El hombre en la multitud", el conte que Poe
va escriure el 1837 -i que Baudelaire va traduir al francès-, el
protagonista del qual, de nou recuperat d'una malaltia, s'entreté
mirant, des de la finestra d'un cafè londinenc, la marea de caps que
passen davant d'ell, alhora que va establint, en la situació agradable
d'estar assegut amb un cigar a la boca i el diari a la
taula, una
minuciosa geografia humana. La ciutat és un espectacle i el flâneur un
espectador que, sense raons polítiques ni ideològiques, es posa als
racons ciutadans mentre segueix el seu derroter anàrquic. El passejant
és una espècie d'heroi accidental, barrejat entre tots els altres, però
alhora diferenciat.
Jo, tanmateix, no segueixo al peu de la lletra la tipologia del
passejant que es "perd" en passatges recòndits, o en racons amagats de
les ciutats, sinó que em deixo portar pels llocs, passeigs i monuments que atreuen la meva mirada casual amb una
llum diferent, a partir d'un punt de vista personal, fora de tot vici
esteticista. La ciutat, per al flâneur, és un objecte iridescent, una màquina
polifacètica, una suma d'imatges i texts que de sobte s'adhereixen a
l'ull (de la càmera) i passen a ser part d'una experiència erràtica i
sensorial.
Walter Benjamin va interpretar l'actitud del flâneur com la de qui pren
distància respecte de la multitud. Si la multitud és una configuració de
les masses portades per la rutina, sotmeses pel treball i forçades per
les imposicions de la subsistència, la mirada del flâneur és la que pren
distància d'aquesta alienació multitudinària, a la recerca de la seva
pròpia individualització, de la seva pròpia identitat sense rumb.
Jo, mentre recorro L'ermita de Sant Ramon,
la Torre del Sol, els barris de Marianao
o
Els Vinyets-Molí Vell, l'Església
Parroquial de Sant Baldiri en la Plaça Mossèn Jaume Oliveras,
la Ronda Sant Ramón..., traço una línia arbitrària a la quadrícula del
mapa ciutadà, una línia de fuga. Al revés que la multitud, que recorre
sempre la ciutat amb un propòsit majoritàriament laboral -anar d'un punt
a un altre en el menor temps possible-, el fotògraf prefereix el passeig
com una deriva.
També hi ha petites multituds que recorren les ciutats amb motius
turístics, però no deixen d'estar modelades per un propòsit que forma
part del sistema de l'economia, al punt de conformar una indústria. Tant
el treball com el lleure, es mesuren amb el temps de la planificació:
tenen les hores comptades. El turista es fotografia a si mateix davant d'al monument o el paisatge per registrar el seu pas fugaç. Yo també
fotografio aquest moment, però en ell busco "deseducar" la mirada. És a dir:
netejar els ulls dels clixés fotogràfics, de la mirada estetitzada, de
la composició pictòrica, de la fotografia postfotogràfica i també del
registre merament turístic. La meva posició és, en tot cas, menys
teòrica i retòrica que militant. El flâneur que encarno seria no només
qui deambula per perdre's -fins i tot en llocs notoris-, sense propòsit
més gran que el de ser abordat pels llocs i els esdeveniments, sinó que
també seria un lector de la ciutat, algú per a qui la ciutat té, a més,
la forma d'un text.
Per ser un passejant desinteressat, també s'han de manejar categories de
temps diferents. El flâneur és un malgastador del temps. Si el temps del
lleure és un luxe, prodigar-lo és un luxe doble. El passejant fotògraf
percep indicis d'imatges com a il·luminacions, com fragments d'escenes
que per algun motiu es tornen fulgurants. Aquests són els moments que
trio quan deambulo per la ciutat. De la mateixa manera
que el poeta descrit per Walter Benjamin, jo també em perdo entre les
masses per al meu propi goig. Així, les meves vistes tenen alguna cosa
d'aèries i terrestres alhora, com si caminés i sobrevolés la ciutat.
El fotògraf
tria un paradigma del segle XIX perquè és una actitud
anacrònica. En el seu procés de "desaprenentatge", remetre's a un altre
segle és un mode de resistència. El flâneur és avui una figura en
extinció, perquè tal actitud no defineix la percepció estètica
contemporània, més propera -segons Nicolas Bourriaud- a l'"edició" i la
postproducció, al muntatge i el zàping. La mirada ja no es perd a la
ciutat, sinó més aviat en la pantalla.
Busco perdre'm, però sempre porto la meva casa a coll: la meva casa és,
sens dubte, la càmera de fotos, perquè és la màquina coneguda que
s'acciona com a mediació davant del caos de la ciutat. Pel resultat de moltes de les meves fotos, en les que es
veu la ciutat transformada en una sèrie de paisatges malenconiosos -diverses
vegades semidespoblats-, el flâneur que encarno és un passejant
proletari i malenconiós, que romantiza l'entorn. És un artista que
vagabundeja com un benjaminiano anacrònic, al mig de les multituds
contemporànies, tan mecànic i instintiu com el segle XIX o el XX.
No dubtis de contactar amb mi en This e-mail address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it. .