En quant a... Imatges de Sant Boi

Imatges de Sant Boi es un projecte personal de Ricardo Caballero sense ànim de lucre. Imatges de Sant Boi no depèn de cap organisme ni institució pública, ni privada. Imatges de Sant Boi no rep cap ajuda, ni subvenció de cap tipus. Totes les despeses ocasionades per la seva creació, producció i manteniment són sufragades pels seu creador. Si alguna persona se sent ferida en la seva sensibilitat o vol preservar la seva intimitat, li prego que m'enviï un missatge per eliminar la foto causant del problema.

Sant Boi de Llobregat vist en imatges a través de la meva càmera de fotos

El concepte de "li flâneur" m'ha atret des de sempre. Si no recordo malament, la primera vegada que es parla d'ell és en un comentari que fa Baudelaire d'un conte d'Edgar Allan Poe, "El hombre en la multitud". I el "flâneur" no és més que això, l'urbanita que passeja per la ciutat i es va detenint sense cap intenció concreta.

En aquest fotobloc, jo, Ricardo Caballero (Sant Boi de Llob., 1952) em poso les sabates del flâneur: d'un rodamón de la mirada que recorre Sant Boi amb la seva càmera, per veure's sorprès per la ciutat.
El flâneur és el que camina sense plans per carrers, avingudes i passatges, per perdre's. El que es desplaça sense intencions d'aprofitament del temps, sense especulacions. Aquell que és fora de tota economia, de tota planificació, de tot sistema. El que, de tant en tant, en aquest recorregut incert i sense direcció precisa, es troba amb una cosa que el sorprèn, magnífica o insignificant, no importa.

Aquesta, segons Baudelaire, era la manera més precisa de definir la percepció, entre despreocupada, capritxosa i imaginativa, de l'artista modern el segle XIX.

Aquesta és també la idea de "El hombre en la multitud", el conte que Poe va escriure el 1837 -i que Baudelaire va traduir al francès-, el protagonista del qual, de nou recuperat d'una malaltia, s'entreté mirant, des de la finestra d'un cafè londinenc, la marea de caps que passen davant d'ell, alhora que va establint, en la situació agradable d'estar assegut amb un cigar a la boca i el diari a la
taula, una minuciosa geografia humana. La ciutat és un espectacle i el flâneur un espectador que, sense raons polítiques ni ideològiques, es posa als racons ciutadans mentre segueix el seu derroter anàrquic. El passejant és una espècie d'heroi accidental, barrejat entre tots els altres, però alhora diferenciat.

Jo, tanmateix, no segueixo al peu de la lletra la tipologia del passejant que es "perd" en passatges recòndits, o en racons amagats de
les ciutats, sinó que em deixo portar pels llocs, passeigs i monuments que atreuen la meva mirada casual amb una llum diferent, a partir d'un punt de vista personal, fora de tot vici esteticista. La ciutat, per al flâneur, és un objecte iridescent, una màquina polifacètica, una suma d'imatges i texts que de sobte s'adhereixen a l'ull (de la càmera) i passen a ser part d'una experiència erràtica i sensorial.

Walter Benjamin va interpretar l'actitud del flâneur com la de qui pren distància respecte de la multitud. Si la multitud és una configuració de les masses portades per la rutina, sotmeses pel treball i forçades per les imposicions de la subsistència, la mirada del flâneur és la que pren distància d'aquesta alienació multitudinària, a la recerca de la seva pròpia individualització, de la seva pròpia identitat sense rumb.

Jo, mentre recorro
L'ermita de Sant Ramon, la Torre del Sol, els barris de Marianao o Els Vinyets-Molí Vell, l'Església Parroquial de Sant Baldiri en la Plaça Mossèn Jaume Oliveras, la Ronda Sant Ramón..., traço una línia arbitrària a la quadrícula del mapa ciutadà, una línia de fuga. Al revés que la multitud, que recorre sempre la ciutat amb un propòsit majoritàriament laboral -anar d'un punt a un altre en el menor temps possible-, el fotògraf prefereix el passeig com una deriva.

També hi ha petites
multituds que recorren les ciutats amb motius turístics, però no deixen d'estar modelades per un propòsit que forma part del sistema de l'economia, al punt de conformar una indústria. Tant el treball com el lleure, es mesuren amb el temps de la planificació: tenen les hores comptades. El turista es fotografia a si mateix davant d'al monument o el paisatge per registrar el seu pas fugaç. Yo també fotografio aquest moment, però en ell busco "deseducar" la mirada. És a dir: netejar els ulls dels clixés fotogràfics, de la mirada estetitzada, de la composició pictòrica, de la fotografia postfotogràfica i també del registre merament turístic. La meva posició és, en tot cas, menys teòrica i retòrica que militant. El flâneur que encarno seria no només qui deambula per perdre's -fins i tot en llocs notoris-, sense propòsit més gran que el de ser abordat pels llocs i els esdeveniments, sinó que també seria un lector de la ciutat, algú per a qui la ciutat té, a més, la forma d'un text.

Per ser un passejant desinteressat, també s'han de manejar categories de temps diferents. El flâneur és un malgastador del temps. Si el temps del lleure és un luxe, prodigar-lo és un luxe doble. El passejant fotògraf percep indicis d'imatges com a il·luminacions, com fragments d'escenes que per algun motiu es tornen fulgurants. Aquests són els moments que
trio quan deambulo per la ciutat. De la mateixa manera que el poeta descrit per Walter Benjamin, jo també em perdo entre les masses per al meu propi goig. Així, les meves vistes tenen alguna cosa d'aèries i terrestres alhora, com si caminés i sobrevolés la ciutat.

El fotògraf tria un paradigma del segle XIX perquè és una actitud anacrònica. En el seu procés de "desaprenentatge", remetre's a un altre segle és un mode de resistència. El flâneur és avui una figura en extinció, perquè tal actitud no defineix la percepció estètica contemporània, més propera -segons Nicolas Bourriaud- a l'"edició" i la postproducció, al muntatge i el zàping. La mirada ja no es perd a la ciutat, sinó més aviat en la pantalla.

Busco perdre'm, però sempre porto la meva casa a coll: la meva casa és, sens dubte, la càmera de fotos, perquè és la màquina coneguda que s'acciona com a mediació davant del caos de la ciutat. Pel resultat de moltes de les meves fotos, en les que es veu la ciutat transformada en una sèrie de paisatges malenconiosos -diverses vegades semidespoblats-, el flâneur que encarno és un passejant proletari i malenconiós, que romantiza l'entorn. És un artista que vagabundeja com un benjaminiano anacrònic, al mig de les multituds contemporànies, tan mecànic i instintiu com el segle XIX o el XX.

No dubtis de contactar amb mi en This e-mail address is being protected from spambots. You need JavaScript enabled to view it.

Versio anterior d'aquesta Web AQUI