Internet ofereix l’oportunitat d’estudiar a distància i sense cost un ampli nombre de disciplines

Temps i ganes d’aprendre. És l’únic que fa falta per realitzar algun dels milers de cursos gratuïts disponibles a la Xarxa. Els qui optin per aquesta via poden ampliar la seva formació o iniciar-se en una àrea concreta al ritme que més s’ajusti a les seves necessitats. Entre els recursos, destaquen ensenyaments útils per a l’àmbit laboral, com els idiomes, la informàtica o la gestió empresarial. També s’ensenyen lliçons orientades al lleure i a l’entreteniment.

Falta de temps o de recursos econòmics. Són les dues principals objeccions que sorgeixen quan una persona es planteja iniciar un curs de formació. I si li oferissin la possibilitat de realitzar-lo al seu ritme i sense cap cost? Avui en dia és una opció real. Internet ha obert les portes a un nou model d’ensenyament a distància: la formació on line. És una modalitat educativa adaptada a les necessitats individuals de cada alumne, que pot seguir les lliçons en les condicions que s’ajustin a la seva disponibilitat. Entre l’àmplia oferta formativa, cada vegada és més nombrós l’ensenyament gratuït.

La majoria d’aquests cursos no atorguen diplomes ni certificats quan es finalitzen, encara que molts d’ells incorporen test i exercicis perquè l’estudiant comprovi que ha aprofitat l’experiència. L’usuari ha de tenir clar que ampliarà la seva formació, però no podrà acreditar-la.

Portals temàtics

Nombrosos portals temàtics es dediquen en exclusivitat a recopilar els cursos gratuïts disponibles en Internet. Un dels més destacats és mailxmail.com, un projecte de formació on line que compta amb més de sis milions d’alumnes inscrits en els seus gairebé 3.000 cursos. Per accedir als serveis d’aquesta web, tan sols és necessari completar una senzilla fitxa de registre. Empresa, cultura i humanitats o informàtica són algunes de les àrees temàtiques en les quals s’estructuren els tutorials del portal. Poden rebre’s per mail amb la periodicitat que s’indiqui, consultar-se en línia o descarregar-se a l’ordinador.

Aulafacil.com té una funció similar. Recull una selecció de cursos gratuïts estructurats en categories, com a cuina, dibuix, empresa o Internet. Amb un clic, l’estudiant podrà començar la lliçó. D’altra banda, i-magister.com, una plataforma especialitzada en cursos a la Xarxa, compta amb una secció en la qual exposa els tutorials i manuals gratis que es poden consultar. A diferència dels anteriors, manca de continguts propis. Reuneix els temes que s’ofereixen en altres llocs. La seva originalitat arrela que filtra de forma detallada la recerca de cursos per temàtica, tipologia, durada, dificultat o idioma.

La comunitat de wikis lliures per aprendre, wikilearnig, disposa també d’un ampli llistat de recursos formatius. Reflecteix, sense necessitat d’accedir a cada curs, el nombre de lliçons que el componen i les opinions d’altres usuaris. La secció gratuïta de canalcursos.com facilita una extensa llista de tutorials on line amb accés directe en introduir l’adreça electrònica.

Cursos d’idiomes

Els cursos d’idiomes són molt demandats a la Xarxa. La llengua anglesa encapçala les preferències dels usuaris. L’oferta és àmplia i variada. La web mansioningles.com imparteix un ensenyament molt complet: un total de 54 lliçons estructurades en nivells d’iniciació, bàsic i intermedi. En finalitzar-ne cada un, l’estudiant realitza un test d’avaluació que li permet verificar el seu aprenentatge. En curs d’anglès on line s’accedeix a un tutorial complet de la gramàtica anglesa. Un dels seus avantatges és que l’estudiant pot elegir en un llistat els conceptes gramaticals que necessiti reforçar i realitzar els exercicis corresponents. Es completa amb un interessant apartat dedicat a l’anglès comercial, d’utilitat per als qui necessitin conèixer aquest idioma per al seu treball.

Però hi ha altres llengües amb espai en Internet. Cursodealeman.de és un complet manual de 35 lliçons, que contenen exercicis i audio per verificar la pronunciació de l’alumne. Aquesta mateixa web desenvolupa un curs per aprendre l’idioma francès, amb les mateixes característiques que l’anterior.

Les persones més atrevides poden iniciar-se en l’aprenentatge del xinès o l’àrab. Des de xinès-china.com és possible introduir-se a la llengua oriental en 20 lliçons. El portal disposa d’exercicis per aprendre els caràcters i l’alfabet. Per instruir-se en àrab, es pot visitar la “madrasa” (escola) de la pàgina web musulmanesandaluces.org.

Informàtica, Internet i ordinadors…

Per realitzar un curs on line és imprescindible conèixer les eines informàtiques bàsiques. Aulaclic.es posa a disposició de l’alumne cursos elementals d’ofimàtica i programari d’edició o disseny, al costat d’amplis manuals de sistemes operatius. Si es prefereix, programatium.com n’allotja més de mil de manuals i tutorials de programes i sistemes. Per als qui vulguin conèixer els racons d’Internet, en learnthenet.com trobaran un curs bàsic per aprendre a navegar amb seguretat i treure’n partit a tots els avantatges de la Xarxa.

Set anys han passat des que l’estàndard, que permet assolir una velocitat de 300Mbps, es proposés.

L’Institute of Electrical and Electronics Engineers (IEEE) ha ratificat finalment l’estàndard sense fil 802.11n proposat fa set anys i que molts fabricants han utilitzat per llançar productes amb la denominació “Draft”. 802.11n permet que WiFi assoleixi velocitats d’almenys 300Mbps.

Des de l’IEEE han comentat que el nou estàndard ha estat un gran repte tècnic que requeria d’un gran esforç i concentració de molts participants. “Quan es va començar el 2002 la majoria de les tecnologies relacionades amb 802.11n eren investigacions universitàries que encara no s’havien implementat”, afirma Bruce Kraemer, president d’IEEE Wireless LAN Working Group.

Des de l’IEEE afirmen que l’estàndard no crearà greus problemes als fabricants que ja han llançat routers 802.11n ja que petites modificacions en el microprogramari farà que els productes que hi ha al mercat siguin interoperables.

Titular del Periódico.com que basant-se al mesurador Speedtest.net utilitzat pel Sindicat de Treballadors de Comunicació d’EUA per realitzar els seus informes, confirma, una vegada més, l’espectacular retard en la velocitat de l’accés a Internet a Espanya. Si a això unim que la banda ampla espanyola és de les més cares d’Europa ens trobem amb un cocktail difícil de digerir.

La veritat, cansa una mica haver d’estar llegint totes les setmanes notícies com aquesta, mentre el govern el nega i mira per a un altre costat i la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions defensa els comptes de les operadores per a sobre del dret universal d’accés a la Xarxa dels ciutadans.

Les dades són tossudes i situen a Espanya molt per sota del seu nivell de renda, del producte interior brut o del de desenvolupament humà. Segons el mesurador Speedtest.net, el nostre país ocupa el lloc 43 a nivell mundial amb 4,61 megabits per segon de mitjana en velocitat de baixada, es troba molt per darrere de Corea del Sud i Japó, els països més ràpids, però també de, per exemple, Bulgària, Romania, Letònia i Lituània. Al país bàltic, la velocitat de descàrrega és gairebé tres vegades més lleugera: 13,09 megabits per segon.

En la velocitat de pujada -la rapidesa a la qual les dades es traslladen des d’un ordinador a la xarxa- el resultat és encara pitjor: amb una mitjanade 0,46 megabits per segon, Espanya ocupa el lloc 93, com Geòrgia en la classificació de l’índex de desenvolupament humà de l’ONU. Són dades que s’afegeixen a d’altres: la banda ampla a Espanya és, segons la Comissió Europea, de les més cares de tota l’UE, només per darrere de Romania, la República Txeca i Àustria; quatre de cada deu espanyols, davant tres de cada deu ciutadans comunitaris, no han sortit mai a la xarxa; les operadores incompleixen sistemàticament la velocitat que ha contractat l’usuari.

Gens nou o que no sapiguem els internautes, unit a sobre a un dels preus més cars. Les associacions d’Internautas ho atribueixen a allò de sempre: a Espanya no hi ha competència, no hi ha inversions i els poders públics no garanteixen els serveis que es presten.

La barra de tasques de Windows, tradicionalment col·locada a la part inferior de la pantalla, pot canviar-se.

Encara que el normal és que la barra de tasques de Windows estigui col·locada a la part inferior de la pantalla, pot ser que es vulgui situar en la part de dalt, o fins i tot en un lateral, una cosa que també pot ocórrer de forma involuntària.

Per a canviar de posició la barra de tasques el primer que tens que fer és, punxant amb el botó dret del ratolí, desactivar l’opció “Bloquejar la barra de tasques”.

Després res més fàcil que arrossegar la barra de tasques, com qualsevol carpeta, i col·locar-la al lloc de l’escriptori que més ens agradi. Després tornem a bloquejar la barra de tasques per fixar-la al lloc que hàgim decidit i no es mogui per error.

Algunes empreses usen els teus hàbits de recerca per crear perfils mitjançant els quals és possible fins i tot determinar informació personal relacionada amb tu, dades que poden ser venudes a terceres persones. Si realment t’importa la privacitat dels teus passos a la xarxa, TrackMeNot usa una estratègia molt particular per ocultar aquests hàbits: mentre navegues normalment, TrackMeNot realitza consultes fictícies en cercadors com Google, Yahoo, MSN, AOL i d’altres. L’extensió usa una base de dades amb què pot crear fins i tot 3 milions de recerques fictícies, encara que el procés es realitza en baix perfil pel que en teoria no ha d’ocupar molta memòria. Així, qualsevol robot que intenti registrar les teves recerques més usuals es trobarà amb un munt d’informació que realment no és rellevant. La idea d’escriure aquesta extensió segons el seu creador va ser inspirada per dos articles que sobre el tema van publicar el New York Times i el New York Times Business.

Google conserva durant nou mesos tot el que ha buscat qualsevol internauta. La companyia assegura que ho fa per personalitzar el seu servei a l’usuari, tant en els resultats que ofereix com als anuncis que insereix a la seva pàgina, i no hi ha per què dubtar que aquest sigui el principal motiu de la seva política. Tanmateix, la possibilitat que tota aquesta informació pugui ser utilitzada per a finalitats bastant sinistres, com perquè un govern, qualsevol govern, vigili els seus ciutadans, provoca cada vegada més nerviosisme. Al cap i a la fi, és possible realitzar un retrat íntim d’una persona sol amb els termes que ha consultat a la xarxa: allà estan bolcats els seus dubtes, certeses, obsessions, filies, fòbies, debilitats o angoixes. Un és el que busca. I si un és una mica paranoic, té complex de persecució, o tan sol sent una lleu inquietud per tot el que una companyia pot arribar a saber sobre ell, llavors potser ara mateix la millor manera de burlar el poderós ull de Google o qualsevol altre cercador es digui TrackMeNot.

TrackMeNot és un programa que emmascara les verdaderes recerques d’un internauta dins d’una allau de falses recerques. Després de ser instal·lada (sol funciona amb el navegador Firefox), l’eina es comporta com si fos una insaciable addicta als cercadors: consulta un terme després d’un altre, tots escollits de manera arbitrària d’una llista que s’actualitza constantment, de manera que l’autèntic perfil de qui se l’ha instal·lat queda camuflat per l’infinit brunzit del programa. És impossible saber quines consultes han estat realitzades per TrackMeNot (nom que en català significaria no em rastregis) i quines consultes pertanyen a l’usuari.

«El programari pot ser pràctic i polític», explica Helen Nissenbaum, cocreadora del programa al costat de Daniel Howe. Nissenbaum i Howe no són hackers, ni treballadors d’alguna empresa de la indústria pornogràfica que vulgui garantir l’anonimat als seus clients, ni persones que li tinguin especial malvolença als motors de cerca. Nissenbaum i Howe són professors de la Universitat de Nova York.

Van dissenyar el programa a mitjan el 2006 (des de llavors ha estat descarregat unes 600.000 vegades), després de llegir diversos articles inquietants en diaris nord-americans. Articles que parlaven de com el Govern dels Estats Units pressionava a Google perquè l’informés del que havien buscat els seus usuaris durant una setmana.

Articles que denunciaven que la companyia AOL havia publicat les recerques dels seus usuaris, identificant-ne cada un d’aquests amb un número, i ara resultava senzill saber el nom, els cognoms, l’edat i la adreça d’alguns a través d’una senzilla investigació: el New York Times no va necessitar gaire temps per esbrinar que l’internauta darrere de la xifra 4417749, que buscava termes com «jardiners a Lilburn» o persones que s’anomenaven Arnold era, en realitat, Thelma Arnold una vídua de 62 anys que vivia a Lilburn, poble de l’estat de Geòrgia.

L’”impugnable”, “inhackeable” i completament “segura” targeta d’identificació a Anglaterra ha resultat completament hackeable, en minuts, clonant i modificant registres.

El govern britànic porta anys intentant imposar als anglesos una targeta d’identificació, a l’estil del DNI espanyol, no sense molts sots legals i protestes pel seu intrusisme i perduda de llibertats. Però el pitjor és que el govern britànic deia que la informació encriptada de la targeta, en la que es defineixen totes les dades personals de la ciutadà, era tan segura que era impossible hackearla, si? Doncs a un expert en seguretat li ha portat 12 minuts poder accedir a la seva informació.

Aquesta targeta inclou de tot, des de noms, domicili, empremta escannejada… però el pitjor és que la seva seguretat no és pitjor o millor que altres targetes d’identificació. A un parell d’experts de seguretat els va portar pocs minuts poder clonar una de les targetes i amb una mica més de temps, modificar camps personals, deixant en evidència no sol al govern, a la segurament cara firma de seguretat que va donar servei al govern britànic venent-los un servei inhackeable.

Primera regla de la seguretat informàtica: Tot és hackeable.

Via | Rebelión

• El nostre bagatge cultural estarà disponible a qualsevol terminal
• Els experts alerten sobre els riscs d’intimitat i propietat

L’usuari es connecta a la Xarxa i comença les seves tasques quotidianes. Escriu la presentació del seu nou projecte laboral a Google Docs, edita les fotografies del seu viatge a Nova York a Picasa i puja un vídeo familiar a YouTube. Després escolta els seus temes favorits de Franz Ferdinand a Spotify i gaudeix dels nous episodis d’Anatomia de Grey a Seriesyonkis. A més, puja la seva col·lecció de pel·lícules i sèries a un magatzem virtual com Rapidshare o Megaupload per alleugerir el disc dur i poder compartir-les.

Tot ho ha fet online, gratis i sense necessitat de descarregar-se res al seu terminal (Spotify només requereix baixar el cercador). És igual on sigui: en el treball, a casa o en un hotel. Només necessita una connexió: en la web s’executa i en la web es queda.

Potser sense saber-lo, l’usuari està movent-se al núvol (cloud, en anglès), que és com ja es coneix al territori virtual format per tot aquell programari i aplicacions que funcionen des de fora de l’ordinador, ja sigui fix, portàtil o un telèfon mòbil. Estan allotjats en servidors ubicats en algun lloc indeterminat però són accessibles des de totes parts. El terminal es converteix així en un simple mitjà per endollar-se a aquest núvol de computació.

Gràcies en part a la difusió d’un major ample de banda i millors connexions sense fil (wifi), el núvol és l’àmbit en el qual es desenvolupen la majoria de les activitats quotidianes davant d’una pantalla. De fet, un 69% dels usuaris d’Internet ha emmagatzemat informació a la Xarxa o ha emprat alguna aplicació de programari online, segons un estudi de 2008 del Pew Internet & American Life Project.

Alguns experts vaticinen un futur en el qual pràcticament tots els nostres objectes personals (fotografies, vídeos) i culturals (pel·lícules, discs…) seran al núvol, és a dir, en un entramat de servidors la ubicació del qual ignorem. Així, en teoria, les nostres pertinences digitals estaran disponibles a tota hora a través de qualsevol dispositiu amb accés a la Xarxa. La contrapartida, segons n’alerten d’altres, és la dependència de la connectivitat, el risc de perdre privacitat i la incògnita sobre com pot modificar el consum cultural.

L’èxit del núvol rau en la facilitat i comoditat per manejar els seus serveis. “Els creadors d’aplicacions online competeixen per fer els seus programes divertits i fàcils d’usar”, diu l’expert en tecnologies de la informació Nicholas G. Carr, autor de l’assaig The Big Switch, en el qual pronostica que l’impacte de la migració de la tecnologia al núvol serà similar a l’arribada del subministrament elèctric. “Les aplicacions empresarials tradicionals, en canvi, tendeixen a ser dissenyada per realitzar amb eficàcia un tipus de tasca determinat, sense considerar la facilitat d’ús. A més, està en obert en Internet sense les restriccions de les xarxes i sistemes de les companyies”.

La computació en núvol (o cloud computing) és un terme que originalment al·ludia només a la manera de coordinar diversos ordinadors per millorar l’eficàcia de la seva capacitat de computació, segons recorda David de Ugarte, economista i cofundador de la consultora de noves tecnologies la Societat de les Índies Electròniques. Ara el seu sentit s’ha ampliat i s’aplica també a la manera de gestionar la informació digital impulsada pels usuaris; un nou entorn que ha accentuat els canvis nascuts amb la digitalització. “Els continguts deixen de ser tangibles en un suport físic i es consumeixen directament online”, assenyala Fernando Garrido, especialista en sociologia de l’Observatori per a la Cibersocietat. “Les noves pantalles (mòbil, portàtil…) obren un univers de moments de consum. El canvi és radical”.

I ja està transformant els hàbits de visionat, escolta i lectura, adverteix Carr. “La Xarxa està dissenyada per estimular el consum ràpid de petites peces d’informació, i nosaltres emmotllem els nostres hàbits a la web. Llibres, discs i vídeos es fragmenten en porcions”.

Alguns exemples. El visionat de sèries i pel·lícules en streaming (sense necessitat de descarregar-los al disc dur) augmenta ràpidament davant les descàrregues P2P (Parell a parell). Gairebé la meitat dels internautes espanyols, el 47,8%, van utilitzar aquesta fórmula (en webs com Seriesyonkis) per veure pel·lícules i sèries l’últim any, per davant del 37,3% que les descarrega mitjançant programes d’intercanvi d’arxius, segons l’informe eEspaña 2009, de la Fundació Orange. En la música, tanmateix, segueixen per davant les descàrregues, amb un 42%, davant el 38,5% que va escoltar música directament en línia.

Respecte al llibre hi ha divisió. Uns aposten pel triomf ampli del format electrònic -com a Carr- i altres per la coexistència. “Porta amb nosaltres 500 anys. Entorn d’ell hem construït la nostra societat i la nostra forma de pensar”, sosté Garrido. “És difícil que un eBook el substitueixi; pot resituar-lo”. I és probable que cada un s’especialitzi: el format digital per als texts acadèmics, documents, i el tradicional, per a la literatura i l’entreteniment.

Sorgeix en conjunt un nou tipus de consum cultural abundant, fragmentari i, sobretot, immediat. S’acaba l’escassetat i es trenca el vincle amb el suport físic. És un canvi de paradigma: “Els dispositius passen en cas de ser element central a ser mitjà per a l’accés”, subratlla el psicòleg Roberto Balaguer, especialitzat en l’impacte social de les tecnologies de la informació. “Passen en cas de funcionar com a continents a actuar com enganxalls al núvol, on succeeixen les coses i on habiten els joves.”

Un nou entorn que el cap d’arquitectura del programari de Microsoft, Ray Ozzie, ha definit així a The Economist: [el cloud farà possible] “un mitjà en el qual tots els teus dispositius s’uniran, gestionats a través de la web com un tot”. En aquesta direcció va el nou projecte de Google per a setembre: Google Wave, un ambiciós servei que unirà email, xat, wiki, processadors de texts, mapes, vídeos i fotografies, a més de xarxa social i permetrà treballar en grup.

“El problema és que així Google pot convertir-se en un Internet alternatiu, i l’usuari, en gairebé un empleat,” alerta De Ugarte, que considera el Wave com “la gran trampa de ratolins de la nostra intimitat“.

Que tota la informació personal i les creacions pròpies (textuals, fotogràfiques, etcètera) estiguin allotjades en un espai virtual fora del control de l’usuari planteja dubtes importants, segons alguns experts. Les primeres incumbeixen a la connectivitat (sense connexió no serveix) i a la privacitat. A diferència del suport material, “els productes al núvol identifiquen perfectament els seus usuaris, freqüència de consulta etcètera “, adverteix José Antonio Millán, assagista i autor de Manual d’urbanitat i bones maneres a la xarxa. “Aquestes dades, sotmeses a clàusules de privacitat molestes o canviants, poden tenir una fàcil explotació, en el millor dels casos només publicitària”.

Una alerta amb què coincideix De Ugarte. “La qüestió és determinar qui té la sobirania de les dades. Si uso el núvol de Google, aquesta controla també les meves dades“. Així, afegeix, pot rastrejar tot el que l’usuari guarda en les seves aplicacions i creuar-lo amb les seves consultes i fins i tot el seu historial creditici. “Pot usar-los, per exemple, per col·locar-te anuncis en el teu compte de Gmail segons la teva capacitat adquisitiva”.

Es tracta d’una desprotecció a què són principalment vulnerables els joves, els nadius digitals, que han crescut gairebé bressats a la Xarxa. “Els joves ja no es connecten a Internet i ja no el viuen com una cosa aliena o separada del món físic”, sosté Garrido, de l’Observatori per a la Cibersocietat. “Ells estan en Internet, al seu núvol, de forma permanent”. Per això precisament -continua- el seu sentit de la privacitat s’ha transformat radicalment. “No identifiquen el valor de mantenir determinada informació en privat“. De fet, més de la meitat dels joves d’entre 15 i 25 anys han compartit dades personals amb desconeguts a través de la Xarxa, segons un estudi de la Universitat Rei Juan Carlos.

L’altre gran dubte es refereix a la propietat de les creacions de l’usuari, ja sigui wikis, texts a Google Docs, fotografies a Picasa o vídeos gravats amb el mòbil i pujats a Qik. “L’usuari pot trobar-se un bon dia amb el qual el fruit del seu treball ha desaparegut, o que apareix sota clàusules de reutilització inacceptables“, avisa Millán. “Projectes sencers didàctics, d’investigació, etcètera, poden perdre’s. No hauria de ser admissible cap sistema de creació de materials al núvol que no compti com a mínim amb la possibilitat de crear una còpia de suport|respatller a l’ordinador”.

Del que no sembla haver-hi dubtes és de les possibilitats de negoci del núvol. Google és la gran valedora de la computació online i ja s’ha llançat a la conquesta d’aquest entorn. La seva gran aposta és el sistema operatiu Chrome Os, dissenyat per treballar al núvol. Està pensat per a netbooks (ultraportàtils), serà de codi obert basat en Linux i es descarregarà gratis des de la Xarxa. “Volem que sigui ràpid i lleuger, que es posi en marxa i et connecti a Internet en segons. La interfície serà basica perquè la major part de l’activitat es desenvolupa en la web”, segons el blog de Google. Chrome US arribarà el 2010.

Microsoft, rei dels sistemes operatius preinstal·lats als terminals (alguna cosa així com l’oposat al núvol), ja ha respost. A partir de 2010 oferirà gratis en Internet versions senzilles del programa Office per a netbooks. Inclouran el processador de texts (Word), el full de càlcul (Excel), les presentacions (PowerPoint) i el reconeixement de text (OneNote). Es finançarà amb anuncis, com fa Google.

El panorama més probable és que el núvol coexisteixi amb còpies del material més sensible al disc dur, segons observa Nicholas Carr. “Crec que emmagatzemarem la majoria dels nostres béns culturals i informatius en centres de dades distants i gestionades per companyies com Google, encara que probablement conservarem còpies d’alguns d’ells als nostres dispositius.” D’altres consideren que l’eficàcia dels programes fixos per a l’escriptori és encara imbatible, com assegura Paul Boutin a Slate. El bo d’aquestes, assenyala, és que un pot desconnectar-se’n d’Internet i treballar tranquil·lament sol durant unes hores.

El cloud també ofereix facilitats en la gestió dels centres de dades de les empreses. Google compta amb el servei Google Apps (que inclou xat, email, processador de texts o gestor de webs) dissenyat per a entorns laborals. “Després de triomfar entre els usuaris, el cloud tindrà més impacte en les empreses”, augura Carlos Gracia Armendáriz, director de Google Enterprise per a Espanya i Portugal. El cloud, afegeix, permet millorar l’eficàcia de la gestió de dades; com el filtrat de spam, per exemple.

Altres companyies, com Amazon, venen part del seu núvol (la seva xarxa de servidors coordinats per treballar com un gran ordinador), que es pot emprar com a emmagatzematge o com a capacitat de computació. “És un servei molt útil per a start-ups [petites empreses noves], que així no han de comprar servidors; només lloguen la computació”, explica Diego Mariño, cofundador de la companyia Abiquo i impulsor del programari lliure per construir núvols. El cloud, entès en el seu sentit original, permet “homogeneïtzar el temps i potència de computació i converteix la informàtica en un servei commodity”, com la netedat|neteja o l’electricitat, afegeix De Ugarte.

I la manera de treballar en grup amb el núvol obre possibilitats a les empreses, segons Carr. “La col·laboració és en el centre del negoci, però està restringida per les aplicacions tradicionals de les companyies, que tendeixen a funcionar aïllades, restringides a un usuari o una empresa”.

Un exemple: “Si vols compartir un document en un processador de texts, amb Word has d’adjuntar l’arxiu a un email i enviar-lo a diverses persones i després encarregar-te d’editar-ne cada un”, explica. “Amb un processador de texts online, com Google Docs, tots poden treballar al mateix document en línia. El gran avantatge de les aplicacions online per als negocis, a més de reduir els costos de llicències i manteniment, és fer la col·laboració més senzilla”.

En qualsevol cas, la desmaterialització dels béns culturals i personals sembla irreversible. Hi haurà núvol i emmagatzemament local de béns digitals”, preveu Carr, ” però no crec que el sòlid tingui gaire futur”.

Versió completa de l'article aparegut en El Pais

• En menys d’un mes Microsoft llança un cercador i anuncia un Office a la xarxa
• Google crearà un sistema operatiu per a ultraportàtils l’any que ve
• A què es deu aquest sobtat ball del negoci? Es tracta d’una lluita real?

Eric Schmidt (Google) y Bill Gates (ex Microsoft) bromegen

Pocs entenen la guerra entre Google i Microsoft, les dues companyies de tecnologia més importants del món. Però el que sí que és clar és que en l’últim mes s’ha entaulat una batalla important. Setmanes enrere , una de les dues empreses anunciava un sistema operatiu (SO). Dies després, una altra d’elles contraatacava anunciant que posava gratis un programari en internet, només un mes després de llançar un cercador. Y oh sorpresa!, la primera era Google revelant Chrome OS per a ultraportàtils i la segona Microsoft afirmant que pròxima versió de l’Office a la xarxa serà gratuïta. És a dir, el líder d’internet parlant de sistemes operatius. I el rei del programari apostant per la xarxa i el seu ‘gratis total’. A què es deu aquest sobtat ball del negoci? Es tracta d’una lluita real o de colzades entre egos empresarials? Serà bo o dolent per als consumidors?

Les respostes no són senzilles. Però dedicar uns minuts a llegir algun dels bons articles que s’han publicat sobre això serveix per formar-se una opinió sobre els esdeveniments tecnològics que definiran el que queda de 2009 i el pròxim 2010.

Els fets

Bing. Fa un mes, Microsoft va llançar una pedrada a Google creant Bing, competència directa a l’intocable cercador. Després d’unes setmanes d’ús, ha resultat, davant de la sorpresa d’usuaris i analistes, que Bing és bo. Diu el New York Times: “Bing ha fet guanyar a Microsoft alguna cosa del que mancaven els esforços de la companyia quant a recerques: respecte”.

Chrome OS. Google va anunciar el llançament del sistema operatiu Chrome per a ultraportàtils, el seu segon SO després d’Android, orientat a mòbils. Es va interpretar com un atac clar a Microsoft, que després del desastre de Windows Vista ha fet tot el possible perquè el seu pròxim sistema operatiu Windows 7, que surt l’octubre, sigui apte per ser instal·lat en aquests ordinadors petits i febles que no poden amb un SO convencional.

Office 2010. Microsoft va decidir donar un cop de puny a la taula regalant la versió on line de la seva joia de la corona, el programa que gairebé totes les empreses i usuaris del món utilitzen: Office. Serà en una versió limitada, només en internet i a partir de l’any que ve, però el canvi filosòfic és considerable. Microsoft… regalant programari! i en internet!. Contindrà Word, Excel, Power Point i OneNote. Va directe contra Google Docs, la suite d’oficina on line del cercador. Fa unes hores, a més, ha donat detalls sobre Azure, la seva gran aposta “al núvol” i ha tret importància a Chrome OS.

Les preguntes

Per quin Microsoft es fica en els assumptes de Google i viceversa? Només ells saben quins comptes han fet. Però pot ser que sigui més una qüestió de màrqueting, ganes de molestar i un “per si de cas” que una lluita real. Ryan Singel opina en aquest article imprescindible de Wired que més que un partit a mort es tracta de demostrar qui és la reina de la tecnologia… i que els ous de cada companyia estan en realitat posats en cistelles molt diferents. Google aconsegueix el 97% dels seus beneficis per la publicitat. I el negoci de Microsoft prové de la venda de sistemes operatius i d’aplicacions d’oficina. En el New York Times, Robert X. Cringely deia fa un parell de dies el mateix sobre Chrome OS i Bing: només soroll… i una forma de mantenir el rival al seu lloc. Hi ha crítiques per a tots: a Silicon Alley Insider es dediquen a Bing i a Slate, a Chrome OS.

S’està modernitzant Microsoft? I envellint Google? I què diu Apple? Alguns analistes han vist en el llançament d’un Office en línia i d’un innovador Bing el pas definitiu a “el núvol” i a l’esperit del “gratis” de la vella companyia. D’altres opinen que Googe està en un moment molt Microsoft… creant productes per completar el seu catàleg, sense pensar en l’usuari i oblidant que ha de ser molt acurat per a “do ‘ be evil” (el seu lema). I a Forbes es pregunten per les incompatibilitats d’Eric Schmidt (gran cap de Google al costat dels fundadors Page i Brin, i alhora membre del consell d’Apple) a més de les raons per les quals Google està copiant idees d’Apple. Un empresa que per cert, està al seu, anunciant públicament que la seva botiga|tenda on line ha arribat ja als 1.500 milions de descàrregues el seu primer any.

Per què els ultraportàtils són tan importants? Aquest estudi dóna la clau. Ve a dir que els ultraportàtils s’estan berenant les vendes de portàtils i que aquest any en crisi en què pràcticament tota l’electrònica de consum està en recessió es vendran 33 milions d’unitats. No està gens malament per a un producte que fa dos anys no existia.

Qui guanya? Que dues empreses s’emboliquin en una lluita per proporcionar serveis gratuïts als usuaris no és gens dolent, al contrari. Tindrem més opcions per als ultraportàtils (Windows, Linux o un Linux ” al Google”) a més d’un Office autèntic gratis que podrem utilitzar en lloc de Google Docs. Però els dubtes de seguida sorgeixen. És bo deixar alegrement tots els teus words en un servei d’internet que es finançarà amb publicitat? És ara com ara fiable “el núvol”? S’està convertint Google en una empresa tan malvada com Microsoft? No hauria de dedicar-se’n cada un al seu i no pressionar-nos perquè usem tots els seus productes com un KIT per a en la nostra vida tecnològica? Què diran les autoritats antimonopoli sobre això?

La combinació de BitTorrent i RSS permet programar les descàrregues de nous capítols com si fos un vídeo

Si a la televisió es programa el vídeo, en Internet es gaudeix de la descàrrega automàtica de sèries com House, Perdidos o Heroes, entre altres de la televisió nord-americana. Quin és el truc? Tot just emetre’s, la gent les comparteix als Estats Units per P2P. Immediatament tota la Xarxa pot accedir a la versió original, apropiada per als que entenen anglès i vàlida per als qui no rebutgen els subtítols. D’aquesta manera, s’evita la demora amb què solen estrenar-se les temporades a Espanya i es manté o millora el nivell d’anglès. És tan elevada la quantitat d’usuaris que s’apunten a aquesta pràctica (d’altra banda completament legal) que algunes cadenes ja ofereixen als usuaris les seves sèries des de la web oficial.

La descàrrega automàtica uneix els formats RSS i BitTorrent, la popular xarxa d’intercanvi P2P. El RSS amb els arxius Torrent incrustats permet subscriure’s a les sèries preferides. Per la seva part, BitTorrent assegura una recepció dels continguts a gran velocitat, perquè s’ha optimitzat per distribuir continguts de gran mida. Un episodi de durada convencional pot ocupar en una versió comprimida per Xvid uns 350 megabytes. Quan finalitza la transmissió en viu per la televisió i algun usuari el carrega a la Xarxa, ja es pot descarregar, perquè el RSS s’actualitza i BitTorrent comença a compartir encara que no s’hagi pujat tot l’arxiu.

La manera més senzilla d’obtenir les sèries consisteix a utilitzar un programa que interexisteixi entre el RSS i BitTorrent. Ted (Torrent Episode Downloader) facilita la tasca en grau superlatiu. Pràcticament només ha que elegir la sèrie, perquè s’encarrega de totes les altres coses: des d’enumerar els continguts disponibles fins a iniciar la descàrrega en l’aplicació BitTorrent que hagi instal·lat l’usuari. És compatible amb BitComet, Vuze, µTorrent i Transmission, algunes de les més utilitzades en aquesta xarxa.

A més, aporta informació de cada una de les sèries i permet seleccionar amb opcions senzilles quin episodi s’obtindrà com el següent capítol, l’últim que es va emetre o, de forma manual, entre tots els que es troben en la base de dades. Una vegada elegit, engegarà la descàrrega i baixaran automàticament els següents quan s’hagin emès i estiguin disponibles.

Miro i µTorrent

Miro, l’antic Democracy Player, és un altre dels programes basats en BitTorrent que serveix per subscriure’s a sèries de televisió. A més d’enfocar-se al vídeo en Internet i als videoblogs, aquest complet programa integra un navegador i un reproductor multimèdia i té versions per als tres principals sistemes operatius.

Quan es visita amb Miro algun dels llocs web amb RSS de sèries, n’hi ha prou amb fer clic en l’enllaç de sindicació per a que automàticament s’incorpori la subscripció a la barra esquerra del programa. L’usuari disposa de diverses opcions per a la descàrrega (només els nous episodis, tots ells o deixar aquest paràmetre en manera manual) i també fixa el temps que romandran els continguts al disc dur.

Els usuaris tenen també una altra opció, µTorrent, amb versió a Windows i en beta per a Mac Os X. Una vegada afegit el RSS, es pot seleccionar si es descarreguen tots els capítols de la sèrie o només alguns. Es tracta d’una bona opció per obtenir de forma veloç els episodis d’una temporada televisiva en concret.

Complements per a Vuze

Vuze, l’antic Azureus, també se subscriu als RSS de les sèries de televisió. Tanmateix, no ofereix gaires possibilitats de configuració llevat que s’utilitzi algun dels complements dissenyats per a aquesta aplicació.

Llocs on trobar RSS de sèries de televisió

Diversos llocs s’encarreguen de recopilar els arxius Torrent de les sèries de televisió i els insereixen en RSS. EZTV és una de les referències principals. Crea una pàgina específica per a cada una de les sèries i inclou notícies relacionades. XTVi també proporciona les dades necessàries per subscriure’s a les descàrregues. Una altra opció és tvRSS, que llista les sèries. Aquest lloc compta amb un fòrum on els usuaris deixen les seves opinions. A més, també es poden rastrejar els directoris convencionals d’arxius torrent, on també solen pujar-se aquests enllaços.

Aquesta forma de veure les sèries de televisió es pot complementar amb la descàrrega de subtítols. S’integren fàcilment amb el vídeo original, perquè l’únic requisit és que el seu nom sigui idèntic. D’aquesta manera, els que no dominin l’anglès podran gaudir de la versió subtitulada.

Els usuaris van per davant de la indústria

Internet ha demostrat en la seva curta vida que facilita noves formes de consum dels continguts audiovisuals i, amb això, obliga diferents indústries culturals a adaptar-se a una nova realitat. Va succeir al món de la música i les discogràfiques, que apostaven per la comercialització del disc compacte i van haver d’obrir-se a vendre descàrregues de cançons davant de l’èxit de l’intercanvi dins dels programes P2P. El mateix va passar temps després amb els estudis cinematogràfics i avui és possible llogar pel·lícules en descàrrega que expiren i s’esborren quan transcorre un termini determinat.

Davant del costum dels grans seguidors de compartir les sèries, les pròpies cadenes han autoritzat la seva transmissió gratuïta en streaming i a la carta en Internet, de forma completament legal, com succeeix amb el reeixit lloc Hulu o els llocs web de les cadenes, en principi només disponibles als Estats Units.

Mentre el mercat televisiu convencional s’estructura per països, Internet trenca aquestes barreres sempre que a l’espectador no li importi contemplar la versió original en anglès.

Compartir aquests continguts audiovisuals en Internet no és un delicte penal a Espanya segons diverses sentències judicials, amb el cas Sharemula com l’exponent més famós. Es tracta d’un lloc que acull enllaços a la xarxa P2P d’Emule i que va ser demandat per les entitats de gestió dels drets d’autor i per la indústria del cinema. El passat mes de setembre el Jutjat d’Instrucció Núm. 4 de Madrid va dictar el sobreseïment lliure i arxivament de les diligències, a causa que no es reunien els dos supòsits necessaris perquè hi hagués delicte: una comunicació pública i l’ànim de lucre.

David Bravo, un dels lletrats defensors de Sharemula al costat de Javier de la Cueva, va explicar en el seu blog que “una web d’enllaços només conté metadades (dades sobre dades) però mai una obra protegida, per la qual cosa no es podrà dur a terme una comunicació de la mateixa. Ja que no es produeix la comunicació pública, és indiferent o no que la web tingui ànim de lucre, ja que la llei exigeix la concurrència d’ambdues circumstàncies així que, decaient una d’elles, no hi ha l’existència d’un delicte”.

A aquelles persones que usin monitors panoràmics o amb resolucions molt altes probablement els resultarà útil el poder “dividir en dos” el seu navegador i visualitzar dues pàgines web alhora, a la mateixa pestanya. Això, a més de permetre’ns augmentar la productivitat, ens facilitarà el realitzar comparacions entre dos llocs.

Un altre add-on interessant per a Firefox que el que ens permet és la divisió del nostre navegador en tantes parts com la nostra pantalla i RAM ens permeti.

Podem començar amb una divisió simple de dues divisions per acabar amb complexes divisions de per exemple 20 llocs web oberts alhora.

El funcionament és senzill i és que una vegada instal·lat el complement, podrem accedir a les diverses opcions que se’ns ofereixen. Algunes són aquestes:

• Passar de diverses pestanyes a diverses divisions, horitzontalment i verticalment.
• Tancar totes les divisions.
• Convertir totes les divisions en pestanyes.
• Organitzar les divisions de forma horitzontal i vertical.

Apareixen com a opcions al menú contextual que se’ns obre en fer botó dret a una pestanya o enllaç per obrir.

Complement molt interessant per a quan volem comparar informació de dues pàgines per exemple o si volem tenir sempre un servei obert i navegar per altres pàgines alhora, sempre sense haver d’obrir diverses finestres de navegador.

Via | FreeWareGenius
Descàrrega | Mozilla Add-ons